L'enfonsament de la Atlantida |
La seva illa de naixement estava composta per anells concèntrics centrats en una illa on estava el temple de Poseïdó.
La llegenda conta que una òrfana, Clitia, de la que es va enamorar Poseïdó i amb la que va tenir cinc bessons que es van convertir en els reis de l’Atlàntida.
Tot això succeïa 9.600 anys abans de Crist.
Vaig suposar que tot això anava a passar quan la meva nòvia
em va dir que aquesta nit anàvem a una altra festa en honor
d’Atlas, el rei d’aquesta part de la illa.
Vaig pensar que feia molt temps que no veiem ni Zeus ni Poseïdó,
ni tampoc celebràvem festes en el seu honor.Els déus podrien
enfadar-se
Ckal no sabia que estava molt més a prop de la realitat del
que suposava.
La nit
Els focus de colors de la discoteca d’Atlas, lluïen creant un ambient de música rock al més pur estil dels nostres temps, que units al so de la música a 500 decibels, recordaven, excepte pel detall de la construcció, una discoteca dels nostres dies, bar on es servien les begudes de moda per 6 drackmes el que per a nosaltres serien 600 ptes la copa. Un lloc on aparcar l’aerocotxe, és adir el tipus de coses que hi ha a les discoteques.
Mentre ballava amb la meva nòvia, un home molt corpulent, amb
cara de pocs amics i la barbeta enfonsada, se’m va apropar, i després
em va dir –Ets Ckal?- Aleshores jo vaig contestar que sí, que ho
era. Aleshores em va dir –Ets aquell Ckal que em te a deure 10.000 drackmes?-
Aleshores me’n vaig recordar, era el president d’ aquell billar de mala
mort, on em vaig jugar molt més del que tenia, em vaig jugar a 600
drackmes la bola. Si guanyava em faria suficientment ric com per muntar
una botiga de Jocs de realitat virtual en red (llàstima que només
ho podria explotar a la illa, perquè el gobern no permet res de
contacte amb el món exterior,per temor a que les altres nacions
ens robin, allò que és nostre, el comerç i el
poder), allà estava jo pensant mentre un dels homes de Biff Tec,
m’anava a donar amb un bat de base-pilota, un altra, va fer exactament
el mateix, per davant, em vaig ajupir just a temps, es van donar un cop,
cadascun amb el bat de l’altre. Això els va deixar fóra de
combat els dos.
Després vaig fugir tant de pressa com m’ho van permetre les
meves cansades cames.Vaig muntar en l’aerocotxe.I el vaig posar a la velocitat
màxima permesa en ciutat 200 Km/h.
Per la matinada em vaig aixecar amb el peu esquerra, se’m van cremar
les torrades, se’m va espatllar la cafetera, i va fallar la refrigeració
de l’aerocotxe.
En arribar al treball a la costa, vam notar vibracions procedents d’algun
lloc pròxim a les illes Hawaiï, immediatament, vam enviar un
equip i ho va confirmar, dintre de 18 hores, una escletxa volcànica
d’una força que no s’havia vist mai s’ha obert desde quasi el pol
nord, fins quasi el pol sud, nosaltres immediatament d’enterar-nos, vam
enviar un misatje urgent al govern i ens van dir que ens arregléssim
sols, aleshores vam decidir reunir una muntanya de DVD-roms, amb tota la
ciència i les lletres conegudes, vam calcular amb quant temps podia
tardar en refredar-se una part de la zona, vam prendre varis aerocotxes,
preparats per a aguantar 30 dies funcionant, sense repostar. Vam carregar
provisions, vam juntar els aerocotxes i vam muntar un refugi a sobre.
Durant la nit
Units a un sol volant, els aerocotxes, s’enlairaren, abans vam deixar
explosius suficients, ben instalats, de manera que frenaren l’ avenç
del tsunami,la plataforma podia mantindre’s a l’aire durant 30 dies, temps
més que sufient com per que almenys una part del nou continent que
es va formar es refredés.
Encara que estiguin els explosius, l’onada gegant arribarà al menys fins a l’Atlàntida.
La fí de l’Atlàntida.
|
|
Cuento registrado por Eduardo Inza, prohibido publicar
este relato sin la consiguiente publicación de la dirección
de esta página web.