Pròleg

Fa temps, molt de temps una societat, la societat més abançada que ha posat els seus peus sobre la Terra. Era abançada tant

social, com tecnològicament.

Tal era el seu grau de tecnologia, que es van fer els amos del mar I de l’ aire, però el seu comerç aeri no el van explotar,

perquè el gobern de la illa es va negar, perquè volien conservar tot el poder.

La seva illa de naixement estava composta per anells concèntrics centrats en una illa on estava el temple de Poseïdó.

La llegenda conta que una òrfana, Clitia, de la que es va enamorar Poseïdó i amb la que va tenir cinc bessons que es van

convertir en els reis de l’Atlàntida.

Tot això succeïa 9.600 anys abans de Crist.

Ahir

Vaig suposar que tot això anava a passar quan la meva nòvia em va dir que aquesta nit anàvem a una altra festa en honor

d’Atlas, el rei d’aquesta part de la illa.

Vaig pensar que feia molt temps que no veiem ni Zeus ni Poseïdó, ni tampoc celebràvem festes en el seu honor.Els déus

podrien enfadar-se

Ckal no sabia que estava molt més a prop de la realitat del que suposava.

La nit

Els focus de colors de la discoteca d’Atlas, lluïen creant un ambient de música rock al més pur estil dels nostres temps, que

units al so de la música a 500 decibels, recordaven, excepte pel detall de la construcció, una discoteca dels nostres dies, bar on

es servien les begudes de moda per 6 drackmes el que per a nosaltres serien 600 ptes la copa. Un lloc on aparcar l’aerocotxe,

és adir el tipus de coses que hi ha a les discoteques.

Mentre ballava amb la meva nòvia, un home molt corpulent, amb cara de pocs amics i la barbeta enfonsada, se’m va apropar, i

després em va dir –Ets Ckal?- Aleshores jo vaig contestar que sí, que ho era. Aleshores em va dir –Ets aquell Ckal que em te

a deure 10.000 drackmes?- Aleshores me’n vaig recordar, era el president d’ aquell billar de mala mort, on em vaig jugar molt

més del que tenia, em vaig jugar a 600 drackmes la bola. Si guanyava em faria suficientment ric com per muntar una botiga de

Jocs de realitat virtual en red (llàstima que només ho podria explotar a la illa, perquè el gobern no permet res de contacte amb

el món exterior,per temor a que les altres nacions ens robin, allò que és nostre, el comerç i el poder), allà estava jo pensant

mentre un dels homes de Biff Tec, m’anava a donar amb un bat de base-pilota, un altra, va fer exactament el mateix, per

davant, em vaig ajupir just a temps, es van donar un cop, cadascun amb el bat de l’altre. Això els va deixar fóra de combat els

dos.

Després vaig fugir tant de pressa com m’ho van permetre les meves cansades cames.Vaig muntar en l’aerocotxe.I el vaig posar

a la velocitat màxima permesa en ciutat 200 Km/h.

Avui

Durant el dia

Per la matinada em vaig aixecar amb el peu esquerra, se’m van cremar les torrades, se’m va espatllar la cafetera, i va fallar la

refrigeració de l’aerocotxe.

En arribar al treball a la costa, vam notar vibracions procedents d’algun lloc pròxim a les illes Hawaiï, immediatament, vam

enviar un equip i ho va confirmar, dintre de 18 hores, una escletxa volcànica d’una força que no s’havia vist mai s’ha obert

desde quasi el pol nord, fins quasi el pol sud, nosaltres immediatament d’enterar-nos, vam enviar un misatje urgent al govern i

ens van dir que ens arregléssim sols, aleshores vam decidir reunir una muntanya de DVD-roms, amb tota la ciència i les lletres

conegudes, vam calcular amb quant temps podia tardar en refredar-se una part de la zona, vam prendre varis aerocotxes,

preparats per a aguantar 30 dies funcionant, sense repostar. Vam carregar provisions, vam juntar els aerocotxes i vam muntar

un refugi a sobre.

Durant la nit

Units a un sol volant, els aerocotxes, s’enlairaren, abans vam deixar explosius suficients, ben instalats, de manera que frenaren

l’ avenç del tsunami,la plataforma podia mantindre’s a l’aire durant 30 dies, temps més que sufient com per que almenys una

part del nou continent que es va formar es refredés.

Encara que estiguin els explosius, l’onada gegant arribarà al menys fins a l’Atlàntida.

La fí de l’Atlàntida.

Cuento registrado por Eduardo Inza, prohibido publicar este relato sin la consiguiente publicación de la dirección de esta página